«Tècnicament, el millor periodista d’Espanya és Pedro J. Ramírez»: Entrevista a Enric González

Por Natàlia Araguàs y Sebastián Scarso. Una interesantísima pieza, más para el debate que para el acuerdo, en la que el entrevistado se expresa con desacostumbrada sinceridad sobre algunos problemas del periodismo. Publicado en el portal Comunicació21, sin datar.

Després de vint anys amb adreça estrangera, Enric González prepara un altre cop les maletes, en aquesta ocasió per deixar-les reposar a Barcelona. Corresponsal d’El País a Londres, Nova York, Washington i Roma, el periodista abandonarà aquest últim destí amb l’entrada de l’any per escriure al seu diari de sempre des d’una nova ciutat, que per variar serà la seva. Bon narrador, també oral, l’autor d’Historias de Londres, Historias de Nueva York i Historias del Calcio va tenir la gentilesa d'atendre a aquest portal passades les nou de la nit, en acabar la seva conferència dins del cicle Experiència de periodista, que organitza el Col·legi.

Ha estat a Londres, Nova York, Roma… es planteja deixar la feina de corresponsal?
Sí. El problema d’estar fora tan de temps acaba sent familiar i personal. Jo ara porto quasi 20 anys a l’estranger, veus menys els amics, els familiars es fan grans, comencen a tenir problemes… i penses que val la pena tornar. Tornaré al gener o al febrer, però no crec que la meva feina canviï substancialment.

A Barcelona o a Madrid?
A treballar a Madrid, a viure a Barcelona.

Ja té clar què farà?
Teòricament sí: escriuré columnes, comentaris i aquestes coses que et deixen fer quan ets perillosament gran. No sé encara sobre què, però el diari em proporcionarà un espai cada dia i ja veurem, aquest és un ofici poc indicat per fer grans plans. Excepte que vulguis prosperar per la via de ser jefe, que és la més convencional. Aleshores passa com en tot, has de fer les coses necessàries per ser-ho. De periodista, no sé exactament què has de fer, és un procés d’eliminació, vas tirant. Cada dia decideixes deixar-ho. Jo sóc una mica ciclotímic però em consta que no sóc l’únic, conec bastanta gent que arriba a casa per la nit i diu: fins aquí hem arribat.

No tornarà com a cap, doncs, vol mantenir-se escrivint.
Sí. Cada cop més, si et fas jefe has de valorar les necessitats de l’empresa. Abans no passava tant perquè les empreses periodístiques no aspiraven a guanyar tants diners, la idea era no perdre'n molts. Ara ser jefe t’implica en un procés perfectament legítim de producció de quelcom que has de vendre, intervenen factors aliens a la informació… No m’interessa.

Recordo una entrevista que li vaig fer a Milagros Pérez-Oliva, que deia que el drama del periodisme era precisament que, perquè et pugin el sou, l’única via és anar ascendint en l’escalafó Això és un drama històric perquè mata periodistes.
Jo he tingut de cap a la Mila i em semblava una pèrdua de temps perquè, com que és bona, havia de fer de periodista. Si no, participes en un procés industrial molt avorrit. Hi ha jefes collonuts, però s’ha de tenir una vocació determinada que no tots tenim.

Vostè ha exercit el periodisme en múltiples ciutats. De totes on ha estat, on el troba millor?
Aquesta és una pregunta punyetera. En aquest ofici hi ha dos components, molt importants però totalment separats. Un és la tècnica i l’altre l’honestedat. El periodista ideal té ambdues. Després hi ha gent tècnicament formidable però no necessàriament honesta. El millor periodista tècnic d’Espanya és Pedro J. Ramírez, no faig comentaris sobre l’altre aspecte…

Per què ho creu?
Això no es pot explicar, has de veure com funciona. És enganxar un títol a la primera, saber què interessa, provocar debats, conèixer a fons el negoci… és un talent. Saber produir un mitjà de firma: això ho fan només els grans directors. Un diari que ets tu, perquè tothom et mira. Es dóna poques vegades i requereix una tècnica extraordinària. Hi ha gent molt honesta però amb un tècnica limitada, que jo valoro molt perquè crec que ser honest és almenys igual d’important. Tornant a la teva pregunta, tècnicament els millors són els britànics, no hi ha rival possible. Si mirem el conjunt, preferiria algun diari nord-americà. El Washington Post fa compatibles les dues facetes bastant bé.

En el cas dels britànics hi ha una varietat de premsa formidable, et trobes des de The Guardian als tabloides. Aquests també són bons?
Boníssims. La gent millor pagada és la gent del The Sun. Treu una senyoreta ensenyant les tetes a la pàgina 3 però els periodistes són boníssims i el que fan és molt difícil. Volem això? Potser no, però és el que més ven i té un gran mèrit. Si vols saber quan passa quelcom important a la política britànica, mira't The Sun: el senyor que porta la secció és el millor. Ara, escriu un cop cada dos mesos perquè una portada de política al The Sun vol dir que la cosa està molt greu. Jo prefereixo The Guardian.

I a Espanya, s’està vivint un canvi de model? Fa la sensació que alguns mitjans, com El Mundo, estan trencant unes regles del joc que fins ara tothom donava per sobreenteses i les seves pràctiques intoxiquen la resta de la premsa, també El País…
No és una fase tan nova. Tornem al principi, abans els diaris no aspiraven a guanyar diners perquè pensaven que la influència, no tan política com social, era la recompensa. Els diners venien d’altres vies: hi havia el diari dels cotoners, el dels Godó… Ara el mercat és molt competitiu i això provoca una crisi d’identitat. Ningú sap exactament què vol fer, altra cosa són les declaracions de principis. El diari on treballo, El País, té unes declaracions de principis que jo sempre firmo, el resultat concret no sempre. I en efecte, hi ha una intoxicació d’elements comercials, que es produeix no tant per vendre més com per no saber què vol dir vendre informació. Els límits són confosos. Debats similars s’estan produint arreu del món, no només a Espanya. Fins on podem arribar, rebaixar-nos, vulnerar el dret a la intimitat, que és exactament la veritat. Moltes vegades t’ho preguntes sobretot quan tens una bona història i l’agafes molt de prop. No a mitja distància: quan més ho toques i més ho remenes, més complicat.

Quins límits posa vostè? Suposo que és una mica de casuística…
Absolutament, si vols parlem del sexe dels àngels. Jo sóc més aviat estricte, abans ho parlàvem amb el Martí [José Martí i Gómez]: la intimitat és inviolable si no és que la persona afectada te la ven, aleshores es replanteja tot. Excepte que estiguis tocant una qüestió d’emergència nacional, o diguem social perquè això de les nacions és confús, la intimitat és sagrada, tot s’ha de comprovar extremadament bé i un periodista mai no és jutge de res. Això és una temptació freqüent: jo sé i determino què és bo i què és dolent. No, és molt delicat. Primer comprova-ho tot i quan ho tinguis, sigues prudent.

Això què ha dit abans en la xerrada, que el periodisme d’investigació es redueix en un 90% dels casos a una trucada d’un partit o d’una empresa…
En un 90% no, en un 99%. El periodisme d’investigació és molt car i poc satisfactori. Un periodista pot treure una, dues històries en la seva vida, tres si és boníssim. Això vol dir una cada quinze anys. La resta del temps burxa i publica trossos de realitat, més o menys rellevants, però no grans històries. Això condemna la pràctica. El periodista d’investigació més famós, Seymour Hersh, un tio extremadament antipàtic. Ha tret tres o quatre històries a la seva vida, importantíssimes. Això justifica qualsevol existència, una sola ja l’hauria justificat. La de My Lai, però ha tret també Abu Grahib i alguna altra. Però és només un, treballa per mitjans que li proporcionen recursos i temps il·limitats, en un idioma universal com és l’anglès. Els altres juguem tots en altra divisió. El problema d’investigar és que trobes realitat, no notícies, realitat, que és molt difícil de bolcar en un mitjà…

Però en teoria estan per això, no?
No, no. El que nosaltres diem notícies és un incident en general aïllat que es produeix en un context molt determinat. Una decisió d’un govern, d’una empresa… Això no és realitat. La realitat no té principi ni final, és com un discurs, afecta les vides de la gent i és molt més difícil d’emmarcar, escriure i vendre. Si tu dius “al My Lai uns soldats americans van massacrar població civil vietnamita”. Qui t’ho confirma? Només la gent que hi va participar. El cabrón de Seymour Hersh va haver de parlar durant mesos, anys, amb aquesta gent i acabar entenent per què va passar. El dia que ho escrius ja estàs desanimat, perquè has tocat realitat, vides de gent, que no està boja, que no són psicòpates perduts. Són soldats que estaven allà i després d’un procés d’alienació bastant intens acaben massacrant població civil. Et col•loques en un altre context en el qual és fàcil perdre l’oremus.

Ha tingut alguna vegada la sensació de tenir entre les mans tret un tema d’aquests?
Sí, a petita escala. Exemples. Quan estava a París, vaig conèixer una persona que havia matat una altra a una mesquita de Madrid. El buscava la policia espanyola i finalment va sortir al diari, el van extradir, està a la presó. Tampoc se’t queda un cos molt així, què vols que et digui. Quan t’acostes excessivament, la realitat té molts matisos. Penses, què he sol•lucionat jo ara? Hi ha ocasions netes, Nixon, Watergate, fantàstic. La majoria de les vegades toques vides humanes. Un altre cop, una central nuclear al País Basc que es diu Lemóniz i que està parada per un problema amb ETA. Vaig aconseguir introduir-m'hi i parlar amb la gent. Van fer dimitir el governador civil. I penses, quina culpa tindrà aquest pringat, que no és responsable de la situació que s’ha creat? Que els guàrdies civils feien surf? Sí, clar. I què havien de fer? Estaven vigilant una central nuclear aturada des de feia anys que mai es posaria en marxa, estaven avorrits, sense veure la dona. Què feien? Drogar-se i fer surf. Què hauries fet tu? Van despatxar a tothom.

Volia preguntar també sobre la guerra del futbol, que abans Martí i Gómez us ha fet de para-xocs a vostè i a Cristina Villanueva. Com està afectant la línia editorial d’El País?
A veure. Un: jo no sé perquè la gent llegeix editorials. Peces anònimes, que no les firma ningú, jo no els dono cap mena de credibilitat. Dos: la guerra del futbol és una mostra més d’una pràctica comercial molt antiga, arruïnem el contrincant, gastem el que sigui i després algú pagarà el nostre deute. Ho va fer Prisa amb Telefònica i ara ho fa Mediapro amb Prisa. Als periodistes no ens haurien d’interessar assumptes d’aquesta mena. Tercer: qui és creu que els mitjans són neutres, feliç sigui ell. No hi ha cap que estigui al marge de la realitat empresarial, cap. Això del futbol és un epifenomen, n’hi hagut moltíssims i més que n’hi haurà. I sí influeix, però la gent també sap que en ocasions el mitjà fa determinades coses per interessos empresarials.

L’altre dia va haver-hi el cas de l’editorial del Che, els periodistes d’El País van publicar una nota en contra.
Sí, poques vegades he estat tan content de treballar a El País com aquell dia. El fet que es publiqui aquell anònim insensat i una redacció tingui el dret de recollir firmes i publicar una noteta que digui que no està d’acord és l’hòstia, si tu treballes en aquest negoci ho deus saber. No estem morts encara.

Però era la primera vegada que passava.
L’aplicació d’aquest article de l’estatut, sí. Hem vist editorials infames, penses, ells sabran, a veure qui s’ho creu, etcètera. Però en aquest cas van tocar un punt sensible. La redacció d’El País toca molt de peus a terra: és d’edat mitjana-elevada, té els seus salaris notables i les seves hipoteques. Ara, el que no es pot fer és treure les coses de context. Carles I va ser un criminal de guerra. A veure, estem parlant del segle XVI. Dels anys 60, en el cas del Che. El que va emprenyar la redacció va ser també com era de tècnicament dolent l’editorial, es pot dir igualment allò ben dit. Mirem i valorem tot i decidim que el Che és un personatge negatiu. D'acord. Però si no pots resistir una injustícia violenta i flagrant, vol dir que ni la resistència francesa, ni els partisans… si els nazis envaïen el teu país, tu conforme. Estic molt content que hagi passat això i s’hagi fet aquella noteta tan mal redactada.

Sí, la veritat.
Sí, curiosament la persona que la va fer és un esplèndid redactor. El problema és escriure-ho en comitè, acabes dissenyant el cavall que és un camell. “Mete aquí probablemente, mete no sé que…” i et queda aquella parida. Però el gest va ser bonic.

I perquè en aquell moment precís, El País agafa una figura com la del Che, emblemàtica per les esquerres, i la treu a relluir?
Probablement, imagino, la societat propietària d’El País, com d’altres, creu que una determinada època s’ha superat i que el seu cos redaccional està massa ancorat en aquesta determinada època, la transició. I pren una decisió que en el fons és una provocació, per als lectors i la redacció.